Aquí us presento la part teòrica de la unitat 2:
Traçats geomètrics bàsics en el disseny
dilluns, 2 de novembre de 2015
diumenge, 18 d’octubre de 2015
dilluns, 12 d’octubre de 2015
ESCAIRE I CARTABÓ
Col·locació dels escaires
En el dibuix geomètric la precisió és fonamental. Per això, es fan servir plantilles que ens ajudaran.
L'escaire i cartabó són dues peces fabricades amb material transparent i constitueixen la principal eina de treball en el dibuix geomètric.
L'escaire té forma de triangle rectangle isòsceles amb els angles de 90º i 45º. El cartabó té forma de triangle rectangle escalè, amb angles de 90º, 60º i 30º.
les dues plantilles es fan servir, fonamentalment, per traçar rectes paral·leles i perpendiculars, tot i que també s'utilitzen sovint per dibuixar diferents angles i inclinacions aprofitant la seva conjunta configuració d'angles.
dimecres, 16 de setembre de 2015
dijous, 3 de setembre de 2015
6. LA LLUM EN L’ART
La llum i
el seu ús per potenciar sensacions i espais ha estat un tema de gran interès
artístic al llarg de la història, ja que el clarobscur ofereix enormes possibilitats
de representació.
La
correcta utilització de la tècnica del clarobscur dota de més expressivitat,
força plàstica i naturalisme la composició artística.
En el
Renaixement trobem artistes que feien servir aquesta tècnica. Rafael, Miquel
Àngel i Leonardo da Vinci en són alguns dels més significatius. D’aquest últim
destaquem la seva famosa obra «La Gioconda», on l’atmosfera especial es
va aconseguir gràcies al savi joc de llums i ombres.
En el
segle XVIII l’art barroc imposa un gust pel naturalisme amb una gran varietat
temàtica, una forta expressivitat (explotació del gest), i el dolç sfumato
de Leonardo és substituït per l’intens clarobscur: per la llum s’arriba a
conquerir la perspectiva aèria (Velázquez), amb la qual cosa se supera la
linealitat horitzontal assolida en el Renaixement.
Això
permet crear diferents plans de profunditat i s’aconsegueix portar la realitat
a l’obra pictòrica.
Jan VERMEER DE DELFT (1632-1675).
«Militar i noia somrient» (1657).
Quadre d’un dels pintors
més misteriosos. Assoleix un gran poder de penetració en la intimitat dels
personatges, juntament amb la meticulosa observació de la llum i l’ús precís
del color. A més del seu poder de seducció visual, l’obra és plena d’emblemes i
d’al·lusions a la vida de l’època, i més específicament a la condició del
pintor i el seu art en l’Holanda del segle XVII. En una mateixa imatge hi ha
molts tipus i intensitats de llum: llum directa i llums reflectides, i, per
tant, zones de gran contrast i zones degradades o matisades, brillantors i
reflexos.
5. CAPTURA DE LA LLUM
Per
practicar la tècnica del clarobscur, cal iniciar-se amb el dibuix de
formes acromàtiques i monocromàtiques que faciliten la valoració de les
tonalitats, cosa que elimina la dificultat que comporta el fet de
trobar-les en formes policromes, on el clarobscur s’ha d’extreure d’entre les
diverses saturacions dels diferents colors.
Dibuixar
amb llapis és la forma ideal de començar el procés de millora de les habilitats
per al dibuix. Dibuixar implica observar les formes de la llum i de l’ombra, i
traduir el que veus en línies i signes difuminats sobre el paper.
Aquestes
línies, signes o taques constitueixen un mapa: les direccions i formes que
presenten són molt importants. Curiosament, si intentes dibuixar un objecte (un
gerro com el del model de la fotografia) amb el coneixement i la concentració
en el fet que es tracta d’una escaiola, pot ser que no ho aconsegueixis. El més
important és observar les formes, les proporcions i la manera en què les àrees
de foscor i de llum s’ajusten entre si.
A mesura
que augmenta la teva destresa en el dibuix fet amb llapis, descobriràs que cada
cop fas servir menys la goma d’esborrar. Mitjançant l’acumulació de traços i
ratllats, l’objecte dibuixat adquireix una qualitat tridimensional.
Ara bé,
abans de començar el dibuix has de tenir en compte les consideracions següents:
– Analitza
la forma del model, observant-ne l’estructura general per acoblar les formes
geomètriques bàsiques amb els seus eixos i simetries.
– Estudia
com ha d’encaixar el motiu en el paper.
– Considera
la relació entre proporcions i les proporcions compartides amb els elements o
objectes més pròxims.
– Analitza
les superfícies o textures del model, fixant-te en el comportament amb la llum
i, a partir d’això, estableix correctament les brillantors i les ombres i, en
definitiva, la gamma de grisos que proporciona l’efecte tridimensional.
PAS 1
Encaixa el dibuix en el full de paper procurant que hi quedi ben centrat.
Dibuixa-hi les línies, els eixos i les direccions més significatius, donant una visió esquemàtica de les formes en superfícies i volums geomètrics, com és el cas d’aquesta superfície de revolució. Destaca els contorns que sobresurten més per donar-hi els tons.
PAS 2
Continua emprant els tons extrems: comença pel més fosc deixant el blanc. Tot seguit, has de tenir present la relació de llums-objecte. D’aquesta manera, tindràs els tons límit del dibuix.
PAS 3
Aquesta darrera fase és la d’ombreig i d’estudi comparat del clarobscur. Sens dubte, és en la qual has de parar més atenció.
Vés difuminant-ho dels tons més foscos als més clars, per arribar a la brillantor, obrint gradualment la gamma de grisos cap al blanc. Finalment, hauràs de dibuixar-hi els petits detalls.
4. LLUM I TO: EL CLAROBSCUR
Hem vist
que la il·luminació és el factor que ajuda a percebre l’espai el volum. El
conjunt de tons i la distribució de llums i ombres en una composició o escena
visual s’anomena clarobscur.
Llums i ombres,
claredat i tenebres, llum conceptual i llum real, realitat amable i realitat
dramàtica... això és el clarobscur.
El to
és el grau d’il·luminació o de foscor d’una zona determinada. Quan
l’aplicació de llums i ombres es fa correctament té lloc l’entonació d’una
composició. Una composició mal entonada es torna confusa i de difícil
interpretació perquè no matisa o no defineix bé els volums i els espais. Una
composició ben entonada contrasta i matisa clarament volums i formes.
En la
tècnica del clarobscur és molt important que els diferents tons s’ajustin a la
realitat i que hi mantinguin una fidelitat, i també la relació entre ells.
Aquesta tècnica té tres tractaments bàsics:
• Clau
alta produïda per la llum directa i reflectida a la vegada amb tons
dominants clars.
• Clau
mitjana produïda per la llum reflectida no gaire intensa, amb tons
mitjans i sense grans contrastos.
• Clau
baixa produïda per la llum directa molt forta amb tons dominants foscos
i molt de contrast entre llum i ombra.
És necessari
aconseguir distingir almenys deu valors tonals. Com a exercici previ, mira de
reproduir, en un paper a part, la gamma de grisos que observes en l’escala
inferior. Per fer-ho, utilitza un llapis tou (de 2B a 4B).
Escala de valors del gris.
3. COMPORTAMENT DE LA LLUM
La llum
banya les superfícies dels cossos tot manifestant-se i percebent-se amb
intensitats diferents, depenent de la forma, la textura, el color
i el material de què es componen.
Segons la
FORMA.
Les
superfícies planes reben la llum i produeixen ombres relativament uniformes, de
manera que generen un contrast definit i fort
entre totes dues, mentre que en les superfícies corbes (cilindres,
esferes, etc.) la llum i l’ombra es reparteixen en un degradat, cosa que produeix
una lleugera resplendor en la zona d’ombra pròpia: és la llum reflectida per la
superfície on descansa el cos.
1 Llum
directa
2
Penombra
3 Ombra
pròpia
4 Llum
reflectida
5
Ombra projectada
Segons la TEXTURA.
Les superfícies polides
reflecteixen amb molta intensitat la llum que reben, la desvien o la retornen
en altres direccions i de vegades poden produir llampades o brillantors. Les
superfícies rugoses, mats i poc polides retenen la llum que reben i en
reflecteixen molt poca a l’exterior.
Segons el COLOR.
Els colors foscos, i
sobretot el negre, absorbeixen els raigs de llum sense produir reflexos, però
si el negre pertany a una superfície de textura polida finalment provocarà
reflexos. Els colors clars i especialment el blanc reflecteixen la llum, però
si el blanc pertany a una superfície de textura poc polida, rugosa o mat,
retindrà la llum i la reflectirà molt poc. Les superfícies d’un determinat
color tendeixen a reflectir la llum tenyida amb el color que tenen. Així,
doncs, una superfície violeta reflectirà llum violàcia i una superfície taronja
reflectirà llum ataronjada.
Segons el MATERIAL.
Els materials opacs no
deixen passar la llum, per la qual cosa no poden produir transparències ni
permeten que aquesta il·lumini altres objectes que hi hagi al darrere. Amb tot,
poden reflectir una certa quantitat de llum als que siguin al davant. Els
materials transparents o translúcids, tot i que en retenen una quantitat molt
petita, deixen que la llum els travessi, cosa que permet il·luminar objectes
posteriors. Un material transparent simultàniament pot deixar passar la llum en
una direcció i reflectir-la amb gran intensitat en la direcció contrària.
2. DIRECCIÓ I EFECTES DE LA LLUM EN ELS OBJECTES
1 Llum
FRONTAL
La
llum és al davant del model, il·luminant gairebé totes les zones però generant
poques ombres, per la qual cosa es perd la sensació de relleu i volum. Ens
produeix una imatge força plana i les textures perden rellevància.
2 Llum LATERAL
La llum il·lumina un
costat del model, cosa que crea l’ombra en el costat oposat. En aquest cas
s’obté la sensació de relleu o volum i les superfícies semblen més riques en
detalls, de manera que la textura esdevé més expressiva.
3 CONTRALLUM
La
llum arriba des del darrere, de manera que els plans frontals del model romanen
en l’ombra, mentre que els contorns de la figura ofereixen una aurèola de llum
molt característic que la retalla o separa del fons.
4 Llum
ZENITAL
La llum
ve de dalt. En els retrats enfosqueix les conques dels ulls i el llavi
superior, que recull l’ombra del nas.
Exagera
els plecs i les arrugues de la pell i inunda d’ombres la mandíbula, els pòmuls
i la barbeta, contornejant la part inferior i exterior del rostre amb ombres
fortes.
5 Llum
BAIXA
La llum
ve de baix. Al contrari de la llum anterior, tot el que abans estava en l’ombra
ara és il·luminat i tot el que estava il·luminat ara és ombra.
Tots
els estudiosos hi atribueixen un caràcter fantasmal.
6 Llum
COMBINADA
La
llum no té una única font d’il·luminació. Se n’utilitzen unes quantes en
diversos punts i amb diferents intensitats. En realitat, és una mescla o
combinació dels efectes d’il·luminació que hem vist anteriorment.
1. NATURALESA DE LA LLUM
La llum que incideix sobre els objectes reals, o és
llum natural (del sol) o és llum artificial (d’un focus o un llum); al seu
torn, els objectes poden ser a l’espai exterior o en un interior. Aquestes són
les quatre possibilitats que poden tenir lloc en l’observació de qualsevol
escena o imatge. És evident que un mateix motiu ens oferirà matisos molt
diferents depenent de l’ambient en el qual es dibuixi.
La llum
natural varia segons les hores del dia, cosa que obliga el dibuixant
a posar en pràctica el recurs de l’apunt previ, a fer una representació ràpida
de les zones de llum i ombra que mostra l’objecte que és il·luminat.
La llum
artificial és constant, no varia la posició de la font, de manera
que permet sessions amb una durada que es pot controlar segons el que un
vulgui.
Tots els
objectes que formen part del nostre entorn els percebem gràcies a la llum
natural o l’artificial.
L’alteració
de les formes és conseqüència del major o menor grau d’intensitat dels raigs
lluminosos.
Quan la
llum no ensopega amb objectes o gasos el nostre ull no la percep, però quan
s’hi interposa un objecte en la seva trajectòria, aquest es fa visible, de
manera que és il·luminat per la zona encarada al focus i enfosquit per
l’oposada. És per aquest motiu que les fotos de l’espai tenen el fons fosc.
Les
ombres, causa contrària de la llum, creen l’efecte de relleu en els cossos i
ajuden a comprendre la forma i el volum. Ens permeten, per tant, identificar
els paisatges, els objectes, valorar les formes, les seves textures, els
materials que els componen, i fins i tot les posicions respecte a altres
objectes.
Llum natural.
La llum solar dota les
formes d’una qualitat de suau modelatge, un volum delicadament definit i un
contrast molt subtil.
Llum artificial.
La llum d’un focus
accentua els contrastos, cosa que potencia els volums, i alhora l’ombra
resultant es projecta.
La Terra vista des de l’espai exterior. La llum produïda per les
radiacions solars il·lumina la nostra atmosfera de color blau a causa dels
gasos que la componen. En la resta de l’espai, pràcticament buit de matèria, no
es percep la llum.
1.1 La llum i l’ombra
La llum sempre va
acompanyada de l’ombra, són inseparables i complementàries. Totes dues tenen el
mateix valor configurador en la percepció de les formes volumètriques.
Absència d’ombra.
L’ombra és tan
necessària com la llum per percebre les formes. Podem comprovar que a
mesura que s’esvaeixen les ombres la visió dels objectes és més difícil.
1.2 Il·luminació
directa i indirecta
Per bé que en una
mateixa imatge hi ha moltes zones amb distintes intensitats de llum, haurem de
distingir-ne dos tipus ben diferenciats: la llum directa [5], que
produeix contrastos molt forts (com més intensa és, més fosca resulta l’ombra),
i la llum indirecta o reflectida [6], la qual, per contra, matisa
les superfícies dels objectes amb valors degradats.
En el cas de la llum
reflectida, el color de la pantalla influeix en gran manera en els colors del
model representat.
Si la pantalla és groga
el model rep reflexos de llum groga. Si volem que rebi un altre color, tan sols
haurem de canviar el color de la pantalla pel que vulguem.
Il·luminació directa.
És el nom que rep la
il·luminació que incideix directament sobre la composició
escènica.
Il·luminació
indirecta o reflectida.
Es tracta d’aquella
il·luminació que incideix directament sobre la pantalla reflectora i és
retornada de nou sobre el model.
Per obtenir aquest
efecte es pot fer servir, com a pantalla, una simple cartolina.
dimarts, 16 de juny de 2015
dilluns, 23 de març de 2015
diumenge, 22 de març de 2015
Deformació de la figura humana
“Autorretrat amb orella vanada” 1889, de l’artista Vincent van Gogh.
1. Deformació esfèrica
2. Deformació horitzontal i vertical a partir d’un rectangle o trapezi
Deformació de la figura humana
A partir del quadre “La jove de la perla”, 1665, de l’artista Johannes Vermeer i creant una quadrícula de 7x7 quadrats han realitzat aquests treballs els alumnes de 2n ESO del curs 2014-15.
dilluns, 12 de gener de 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)