La recerca de l’expressió a través de la
figura humana
La figura humana
constitueix un mirall en el qual els artistes han reflectit l’estètica i la
manera de pensar de cada època. Moltes vegades, això ho han representat com una
manifestació
simbòlica, ornamental, ritual o
religiosa; en aquests casos, la simplificació, la geometrització o la
deformació ajudaven a comprendre’n el significat. Altres vegades s’ha retratat
l’ésser humà amb un estil realista, amb la finalitat que la seva imatge perduri.
Compara aquestes dues
obres:
Les colosals figures
alineades d’onze metres d’alçària de l’illa de Pasqua, en el Pacífic
meridional, tenen un perfil esquemàtic i el seu significat simbòlic ens és
encara desconegut.
A sota es
representa el retrat naturalista d’una dama egípcia grecoromana, realitzat per
encàrrec per decorar la seva tomba.
El cànon de Policlet
Sigui quina sigui la
finalitat que s’hagi donat a les representacions artístiques referides al cos
humà, aquest sempre ha servit de referent per a l’estudi de proporcions. Cada
cultura i cada època han establert els seus propis sistemes o cànons de proporció.
El cànon és una norma o sistema
que determina un nombre concret d’unitat de mesura per a les dimensions
del cos humà. Per establir un cànon, es tria una unitat de mesura: l’alçada del
cap, la longitud d’un colze, d’una mà, d’un dit o de qualsevol part del cos.
Després, es compara aquesta unitat amb altres mesures del cos.
Un cànon clàssic i
admirat per tothom va ser el que va establir Policlet, un escultor grec del
segle V aC., del qual no es conserven obres originals i que podem apreciar a
través d’algunes reproduccions romanes o posteriors.
Aquesta
escultura representa un jove portador de llança.
L’alçada fa set caps i
l’amplada de les espatlles, dos caps.
Policlet: Dorífor, vers 440-450 aC.
Reconstrucció de l’aspecte original,
en
bronze i portant llança, 1935.
El nou cànon de Lisip
Al segle IV aC.,
l’escultor grec Lisip va tornar a tractar els temes atlètics de Policlet, però
aplicant a les seves escultures un nou cànon, més estilitzat, de vuit caps. Les
proporcions de Lisip estaven en relació
amb la creixent esveltesa, alçada i gracilitat de les columnes gregues
després de mitjan segle V.
Lisip:
Aproxiòmenos,
vers 330 a C.
Còpia romana en marbre de l’original de bronze.
L’Apoxiòmenos,
de Lisip, representa un
tema habitual entre els atletes: un jove que es neteja la pols i la suor del
cos amb un instrument en forma d’essa, anomenat strigilum.
Venus de Milo: vers 130-100 aC.
Detall
El cànon de Leonardo da Vinci
L’estil i les
proporcions de l’alt Renaixement es van fonamentar en les investigacions de
Leonardo da Vinci (1442-1519), artista, arquitecte, enginyer, músic i el més
important físic, botànic, geòleg i geògraf de la seva època.
Es va allunyar
dels corrents estètics de l’antiguitat grega i romana, que tant van influenciar
en el Renaixement primerenc, i va admetre com a úniques autoritats la mateixa
naturalesa i l’ull, que definia com “finestra de l’ànima”.
Leonardo
da Vinci:
Apunts sobre músculs humans diseccionats, vers 1489.
Observa
aquests apunts que manifesten l’interès de l’autor per desxifrar l’estructura
interna i externa de les formes.
El
cànon de Leonardo per a
la figura humana la situa inscrita en un cercle, amb els braços estirats i
elevats a l’altura del cap i tocant la línia del cercle, i les cames estirades,
també tocant amb els peus punts del cercle. En un quadrat superposat al cercle,
va descriure una nova posició, amb els braços oberts amb creu, tocant un punt
dels costats, i els peus junts recolzats en el costat de la base.
Leonardo
da Vinci: Les
proporcions de l’home,
vers 1490.
Aquesta
és una de les descripcions que Leonardo fa del seu cànon: “Si se separen les
cames fins que abastin la catorezena part de l’alçada i s’estiren els braços
fins a l’altura del cap, el centre del cercle coincidirà amb el melic. I la
longitud dels braços estesos és igual a la seva alçada.”
El modulador de Le Corbusier
Al segle XX, Le
Corbusier (1887-1965), arquitecte suís, va crear el modulador, un sistema d’unitats
de proporció normalitzades a partir del cos humà, segons les quals es poden
fabricar tot tipus d’elements.
Le Corbusier: Posicions del cos humà en l’espai.
Observa
aquest dibuix de Le Corbusier. Estableix una mitjana d’1,75m per a l’alçada
humana i estudia les diferents postures que adopta el cos. A partir d’aquestes,
Le Corbusier va dissenyar objectes i va construir edificis.
