5. ÚS DELS COMPLEMENTARIS EN L'OBRA ARTÍSTICA

Vincent VAN GOGH. «Autoretrat», 1889.

En aquest quadre de l’holandès Van Gogh el cap groc es destaca poderosament del fons, treballat amb violetes. La forta oposició entre aquests tons complementaris afavoreix que l’atenció se centri en el rostre del retratat, en aquest cas el mateix Van Gogh, pel fet de ser un autoretrat.

Carlota CUESTA. «Homenatge a Corneille».

Els tons verds queden relegats al fons del quadre per el  predomini que exerceix el seu complementari, el  vermell, present en el cos de dona de la part inferior.

Sergio MARTÍNEZ. «Vista de Florència», 2002.

En aquesta vista, els tons ataronjats estan presents en les construccions de la ciutat, tot retallant-se i sobresortint dels tons blavosos del riu, les muntanyes i el cel.

4. ORGANITZACIÓ DELS COLORS: EL CERCLE CORMÀTIC

El cercle cromàtic és una forma senzilla i clara d’ordenar els colors.

Els colors primaris (groc, vermell magenta i blau cian) es col·loquen en els vèrtexs d’un triangle equilàter. Els colors secundaris s’obtenen mesclant els primaris de dos en dos i són el verd (groc + blau cian), el violeta  vermell magenta + blau cian) i el taronja (groc + vermell magenta). Cal que recordis que aquests últims colors són els primaris llum que hem vist anteriorment.

Els colors terciaris, finalment, s’obtenen mesclant els colors primaris amb els secundaris: es tracta del groc verdós, el blau verdós, el blau violaci, el porpra, el vermell i el groc ataronjat.

Els colors complementaris són els que s'oposen, diametralment, en el cercle cromàtic. Tot color té el seu complementari. En el cas dels primaris (groc, vermell magenta i blau cian), els seus complementaris són els secundaris: violeta, verd i taronja, respectivament.

Prenent com exemple el groc, podem observar que el seu complementari (el violeta) és constituït per altres dos colors primaris (el vermell magenta i el blau cian), sense que hi tingui cap mena de presència el groc. El seu contrast, per aquesta raó, és màxim.

El fort impacte visual que produeix l'observació de colors complementaris en una composició és el motiu pel qual la seva combinació té una gran aplicació en el camp de la publicitat. Els colors complementaris "lluiten" entre si, mirant de centrar l'atenció de l'espectador.

Complementarietat entre primaris i secundaris. Entre els tons complementaris tenen lloc els contrastos més forts, cosa que és molt útil quan es volen aconseguir composicions impactants.

3. COLOR MATÈRIA

El color que presenta un objecte depèn fonamentalment de les seves propietats físiques i del tipus de llum emprada.

La major part dels colors que veiem al nostre voltant provenen d’objectes que han estat acolorits, tintats o tenyits. A la natura, en canvi, el color dels objectes és intrínsec a la seva pròpia composició: el verd dels vegetals, per exemple, és degut a la clorofil·la que contenen i, en general, podem dir que el color dels objectes a la naturalesa té com a causa una característica anomenada qualitat pigmentària, que prové de la seva composició molecular.

3.1 Percepció del color

Quan els raigs de llum blanca incideixen sobre un objecte, la qualitat pigmentària fa que absorbeixi unes determinades ones de color i en rebutgi d’altres. L’ona o les ones rebutjades són les que el mecanisme de la visió percep; les ones absorbides, per contra, penetren en l’objecte i es transformen en energia calorífica.

Aquest fenomen té una gran importància en la utilització d’alguns colors per la seva capacitat per rebutjar o generar calor.

Cases pintades de blanc.

Els pobles del sud pinten les seves cases de blanc, atès que aquest color, com que reflecteix les llums primàries, absorbeix menys quantitat de llum i, en conseqüència, genera menys calor.

La roba negra fa calor.

Com que absorbeix totes les llums, i atès que la llum és energia, el negre s’escalfa més fàcilment que altres tons. Ho notaràs ben fàcilment si et poses roba negra un dia assolellat.

3.2 Mescla subtractiva

En el cas dels colors llum hem vist que els diferents colors s’obtenen mitjançant l’addició de llums de colors; per aquest motiu, aquesta síntesi cromàtica l’anomenem mescla additiva.

En el cas dels colors matèria la mescla de pigments s’anomena mescla subtractiva, perquè com més colors es mesclen, més radiacions se sostreuen, havent-hi sempre la possibilitat d’aconseguir l’absorció total: el color  negre. En canvi, el blanc és el resultat de la reflexió de tot l’espectre de la llum.

La mescla dels colors matèria primaris (blau cian, vermell magenta i groc) de dos en dos dóna lloc als tons secundaris. Si t’hi fixes, podràs veure que els colors matèria secundaris són els colors llum primaris i que, al seu torn, els secundaris llum són els primaris matèria.

El primari matèria que falta en cada mescla s’anomena complementari del color secundari resultant. La mescla de colors complementaris equival a mesclar els tres primaris, per la qual cosa la seva combinació dóna lloc al color negre.

Experiència pràctica amb el color.

Una forma senzilla d’experimentar amb els colors matèria és per mitjà de plàstics de colors translúcids o amb paper de cel·lofana tintat. Mira de col·locar-los els uns a sobre dels altres: comprovaràs que, a través de la combinació dels primaris matèria, es poden aconseguir els colors secundaris, que són, així mateix, els primaris llum.

Kasimir Malevicˇ. «Esportistes amb perfils del suprematisme», 1932.

Des de les acaballes del segle XIX, un gran nombre de corrents artístics van estudiar amb profunditat el color, analitzant tant la influència de la llum a l’hora de percebre’l, com les combinacions dels colors a la recerca de resultats estètics satisfactoris. En aquest quadre del corrent «suprematista» s’observa un ús atrevit i alegre de colors matèria primaris (vermell, groc, blau) i secundaris (verd i violeta) acompanyats de blanc i negre.

Joan Miró. «La carícia d’un ocell», 1967.

Amb objectes de rebuig i l’aplicació de colors primaris i secundaris, Miró va construir una escultura que, en la seva senzillesa, mostra l’alegria i vitalitat del Mediterrani.

2. COLOR LLUM

El color llum és el produït pels raigs de llum emesos per fonts lluminoses.

L’ésser humà pot percebre el color gràcies a tres tipus de sensors lluminosos que conté la retina de l’ull. Aquests sensors detecten (entre els colors que componen  l’espectre de la llum blanca) tres trets de freqüència que corresponen al taronja , verd i violeta .

La resta dels colors es formen combinant diverses quantitats d’aquests tres colors llum bàsics o primaris.

Colors llum: mescla additiva.

Obtenció de la llum blanca i colors secundaris a partir 

dels tres primaris: taronja, verd i violeta.

2.1. Mescla additiva

Una experiència amb la qual podem comprendre més fàcilment la naturalesa del color llum és mitjançant l’ús de focus amb llums primàries: taronja, verd i violeta. Combinant els primaris dos a dos resulten els següents

colors llum, coneguts com a secundaris:

- El groc: combinant taronja i verd.

- El blau cian: combinant verd i violeta.

- El vermell magenta: combinant taronja i violeta.

La combinació d’aquests tres colors llum primaris o bàsics produeix la llum blanca.

El fet que els diferents colors s'obtinguin per mitjà de l'addició de llums de colors explica que aquesta síntesi cromàtica l'anomenem mescla additiva.

1. LA NATURALESA DEL COLOR

Al llarg del dia, els nostres ulls perceben milers de colors. El color és una sensació que percebem gràcies a la naturalesa de la llum, a la seva acció sobre els objectes i als nostres òrgans visuals. El color defineix la forma i el contorn dels objectes, completa la caracterització de les superfícies, comunica sentiments i evoca sensacions.

Durant segles, l’ésser humà es va preguntar quina era la causa per la qual sovint, en la natura, apareixia una disposició cromàtica formada per bandes de colors vivíssims que es repetien una vegada i una altra: l’espectre. Per què la disposició dels colors en l’arc de sant Martí o en les gotes d’aigua era sempre la mateixa?

Dispersió de la llum solar en travessar un prisma de vidre.

Fou l’any 1666 quan Isaac Newton descobreix, per casualitat, la veritat oculta que hi ha darrere l’espectre en demostrar que els colors eren components integrants de la llum blanca o llum solar. L’experiència física va consistir a fer passar un feix de llum blanca a través d’un prisma de vidre: la llum es dispersa en els colors de l’espectre cromàtic (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violeta, és a dir, els colors de l’arc de sant Martí).

La sensació lluminosa penetra en l’ull a través de la pupil·la i arriba a la retina. La informació que rep la retina és enviada al cervell mitjançant el nervi òptic. El cervell interpreta les sensacions rebudes i ens indica el que hem vist.

Entendre el color és afegir una dimensió a la vida. 

L’estudiarem i el tractarem fent referència a tres aspectes diferents:

- Els raigs lluminosos acolorits: el color tal com el considera la física.

- Les substàncies o materials colorants: el color en les arts.

- Les sensacions cromàtiques: efectes fisiològics i psicològics del color.

La llum és alegria, vitalitat, energia, font fèrtil i inesgotable de tot l’univers de color que ens ofereix la naturalesa.

Claude Monet. "Puente japonés", 1899.