diumenge, 14 d’octubre de 2012

1. LES TEXTURES


Anomenem textura l’estructura material d’una superfície. Aquesta estructura pot ser pròpia de la matèria o bé superposada o elaborada artificialment. La textura és una característica de les superfícies que es percep a través dels sentits del tacte i de la vista. En principi, la textura és una qualitat tàctil: si toquem la pell d’un préssec i a continuació passem la mà per sobre d’un paper de vidre comprovarem que el préssec és vellutat i que el paper de vidre és aspre i desagradable.
Però, a més, la textura és una qualitat visual: si ens acostem a un gat sabrem abans de tocar-lo que el seu pelatge és suau, mentre que si observem la sorra sabrem que la seva textura és granulosa encara que no hi passem la mà pel damunt.
Aquesta doble qualitat de la textura respon a l’aprenentatge en la infantesa. Als nens, des que
són molt petits, els agrada tocar tot el que tenen al seu voltant, amb la qual cosa aprenen i recorden les textures de les diverses superfícies que toquen.
Quan ja som grans, no necessitem tornar a tocar les superfícies per reconèixer-ne la textura: gràcies a una experiència «visual» podem apreciar la seva naturalesa «tàctil».
El sentit del tacte en la infantesa.
Durant la infantesa es desenvolupa poderosament la percepció i la comprensió de les textures pel continu contacte amb diferents superfícies.
Les textures són fonamentals pels valors que comporten. Normalment, les anomenem per la sensació tàctil que produeixen; així, doncs, parlem de superfícies suaus, aspres, rugoses, llises, vellutades, granulades, viscoses, sedoses, etc.
A vegades, la textura d’un objecte és tan peculiar o característica que supera en importància la
forma del mateix objecte. Per exemple, l’acabat extraordinàriament fi i polit d’algunes escultures metàl·liques pot atraure l’interès fins i tot més que la mateixa forma externa de la peça artística.
Les diverses textures contenen, a més, qualitats simbòliques o subjectives que amplien encara més el seu significat i condicionen els diferents usos a què es dediquen.
Leonardo NIERMAN. «El Quixot», 2001.

Aquesta escultura té una textura especialment polida i brillant, que li dóna un aire d’elegància i netedat molt notable. El seu acabat extern és tan marcat que comparteix importància amb la forma de l’obra en si mateixa.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada