diumenge, 14 d’octubre del 2012

4. TEXTURES TÀCTILS I VISUALS


Anteriorment he comentat que es perceben les textures per mitjà del tacte i de la vista: són, per tant, experiències tàctils i visuals.
Amb tot, hi ha algunes textures que tan sols es perceben mitjançant la vista, pel fet que no tenen cap mena de relleu. Aquestes textures les creen els artistes per fer que les seves obres siguin més interessants utilitzant els diversos mitjans graficoplàstics, però especialment els que són propis del dibuix: llapis de grafit, llapis de colors, ceres, tinta, etc.
Es tracta, per tant, de textures bidimensionals (que són impossible de percebre amb el tacte) enfront de les tridimensionals vistes anteriorment (perceptibles tant a través de la vista com del tacte).
Aquí et presento un seguit de textures tridimensionals i la seva plasmació gràfica, a fi que les observis i hi puguis distingir els diferents matisos i els diversos valors expressius que cadascun dels mitjans gràfics aporta a una creació.


Totes les textures naturals o artificials poden ser representades gràficament, és a dir, en dues dimensions.
El resultat que se n’obtingui depèn del mitjà que fem servir: amb el llapis s’aconsegueix una textura ben diferent de la que s’obté amb els retoladors, amb la ploma, amb les ceres o amb els llapis de colors. Cada mitjà pot ser especialment adequat per a un determinat motiu, però si es fan servir amb creativitat i imaginació tots els mitjans poden donar bons resultats.

Creació de textures gràfiques mitjançant la tècnica del frottage
És una tècnica senzilla i eficaç per aconseguir textures en les pràctiques que facis a l’aula.
Sobre una base dura i encolada [1] pots col·locar diversos materials (fideus, llenties, monedes, cartró ondulat, etc.). A continuació poses un paper a sobre [2] i hi apliques, fent pressió sobre la superfície, la tècnica gràfica o pictòrica que prefereixis: llapis, ceres, pintura al tremp, etc. Com podràs veure, la textura dels materials de base emprats es transfereix a la teva pròpia composició.



3. TEXTURES ARTIFICIALS


Sobre les textures pròpies dels materials, es poden aconseguir noves textures, que reben el nom d’artificials o superposades. La llana i la seda tenen una textura pròpia, però quan es teixeixen es pot fer que tinguin diverses textures artificials per aconseguir que siguin més gruixudes o més fines, més suaus o més aspres, se’ls pot donar relleu en el mateix procés d’ordir-les o de brodar-les, etc.
Passa el mateix amb el tacte de les tovalloles.
Les obres de maçoneria en construccions i muralles.
Els mosaics elaborats amb trossos.
El relleu característic de les pilotes de golf.
Els dibuixos i relleus de billets i monedes.
I el punt de creu.
Totes aquestes textures són superposades a materials naturals, que es poden utilitzar per aconseguir diverses finalitats utilitàries (augmentar la capacitat d’absorció en el cas de les tovalloles) o artístiques (donar calidesa o fredor a l’acabat d’una obra, etc.).
Creació de textures artificials mitjançant la tècnica del collage
Es tracta d’una tècnica molt útil per a l’experimentació amb diverses textures. Sobre una superfície de paper o cartró, has d’esbossar els traços fonamentals de la teva composició i, a continuació, enganxar-hi, amb cola, trossos de paper de colors, retalls de revistes, cartrons de diferents gruixos, teles, vegetals, etc. Experimentant amb textures que reprodueixin fidelment les originals o amb altres de radicalment distintes, podràs observar les diverses expressivitats que se’n poden obtenir.


2. TEXTURES NATURALS

Anomenem textures naturals les que són pròpies dels diversos materials. El concepte, per tant, inclou tant les textures de la naturalesa (la sorra, la pell, les escorces, els pelatges) com les textures bàsiques d’objectes creats per l’ésser humà. Per exemple, la textura inicial d’una superfície metàl·lica, tal com s’obté del procés de fabricació, es pot considerar com a textura natural; en canvi, quan aquesta superfície es treballa mitjançant determinats tractaments superficials, és a dir, si per exemple es poleix, es ratlla o es pinta, aleshores es tracta d’una textura superposada o artificial.
Textures del paper.

Els papers es fabriquen amb pasta de cel·lulosa, però cadascun d’ells presenta una textura natural ben diferent: poden ser setinats, mats, amb una mica de relleu, ondulats, etc. Sobre aquesta textura bàsica del paper, l’artista pot afegir textures artificials pròpies dels mitjans de dibuix i pintura.
A continuació et presento, perquè ho analitzis, diversos tipus de textures naturals:
L'escorça clivellada d'un arbre.
La superfície tova i porosa d'una esponja marina.
La viscositat de les meduses dels fons abissals.
Les ondulacions creades per l'aire en la superfície del desert.
La pell escatosa d'un llangardaix.
El suau pelatge dels mamífers.

1. LES TEXTURES


Anomenem textura l’estructura material d’una superfície. Aquesta estructura pot ser pròpia de la matèria o bé superposada o elaborada artificialment. La textura és una característica de les superfícies que es percep a través dels sentits del tacte i de la vista. En principi, la textura és una qualitat tàctil: si toquem la pell d’un préssec i a continuació passem la mà per sobre d’un paper de vidre comprovarem que el préssec és vellutat i que el paper de vidre és aspre i desagradable.
Però, a més, la textura és una qualitat visual: si ens acostem a un gat sabrem abans de tocar-lo que el seu pelatge és suau, mentre que si observem la sorra sabrem que la seva textura és granulosa encara que no hi passem la mà pel damunt.
Aquesta doble qualitat de la textura respon a l’aprenentatge en la infantesa. Als nens, des que
són molt petits, els agrada tocar tot el que tenen al seu voltant, amb la qual cosa aprenen i recorden les textures de les diverses superfícies que toquen.
Quan ja som grans, no necessitem tornar a tocar les superfícies per reconèixer-ne la textura: gràcies a una experiència «visual» podem apreciar la seva naturalesa «tàctil».
El sentit del tacte en la infantesa.
Durant la infantesa es desenvolupa poderosament la percepció i la comprensió de les textures pel continu contacte amb diferents superfícies.
Les textures són fonamentals pels valors que comporten. Normalment, les anomenem per la sensació tàctil que produeixen; així, doncs, parlem de superfícies suaus, aspres, rugoses, llises, vellutades, granulades, viscoses, sedoses, etc.
A vegades, la textura d’un objecte és tan peculiar o característica que supera en importància la
forma del mateix objecte. Per exemple, l’acabat extraordinàriament fi i polit d’algunes escultures metàl·liques pot atraure l’interès fins i tot més que la mateixa forma externa de la peça artística.
Les diverses textures contenen, a més, qualitats simbòliques o subjectives que amplien encara més el seu significat i condicionen els diferents usos a què es dediquen.
Leonardo NIERMAN. «El Quixot», 2001.

Aquesta escultura té una textura especialment polida i brillant, que li dóna un aire d’elegància i netedat molt notable. El seu acabat extern és tan marcat que comparteix importància amb la forma de l’obra en si mateixa.