dilluns, 24 de setembre del 2012

3. EL PUNT I LA LÍNIA EN L'ART


El punt i la línia són els elements més simples dels quals es poden valer els artistes en les seves creacions graficoplàstiques.
El fet de poder modular aquests elements en diferents aspectes –mides, intensitat, traç, gruixària, rapidesa, color– possibilita que amb dos recursos gràfics tan senzills i bàsics els resultats expressius i estètics puguin ser infinits.
Et mostrem diversos exemples d’utilització creativa del punt i la línia perquè analitzis la manera en què cada autor dota les composicions que crea del seu segell personal. Observa amb atenció les possibilitats expressives que tenen aquests dos elements per fer-los servir més endavant en les teves pròpies creacions, a fi d’evitar resultats monòtons o sense gràcia.
Joan MIRÓ, Blau 2, 1961.
Eduardo CHILLIDA. «Mà», 1985.
El traç ràpid i la capacitat de síntesi
són la clau de l’èxit en aquest apunt
d’una mà.
Ferran GARCIA SEVILLA. «Lletra F», 1991.
Sobre un fons de tonalitat encesa es desenvolupen signes puntuals i línies de variada intensitat i color. Fixa’t en l’aspecte esqueixat de les línies blanques enfront de la rotunditat de la fletxa vermella i la lletra «F» negra.
Paul KLEE. «Vapor i velers», 1931.
L’obra d’aquest artista suís es caracteritza per una constant recerca de noves formes d’expressió.
En aquest quadre, Klee experimenta amb la combinació de línies fines que delimiten els contorns acompanyades d’una trama de punts que aporten originalitat a la composició, i també un aire desenfadat i alegre.
Ian RIBBONS. «Dibuix amb pinzell», 1978.
L’artista ha capturat el moviment d’un violoncel·lista en acció mitjançant la línia d’unes pinzellades ben seleccionades.





2. LA LÍNIA COM A ELEMENT GENERADOR DE FORMES


La línia és el traç que deixa un punt en moviment sobre una superfície.
La seva representació –com qualsevol altre signe– es pot traçar amb diversos instruments i sobre diferents materials.
Depenent del seu traçat la línia pot ser:
Recta: línia d’una sola direcció.
Corba: línia sense trams rectes.
Poligonal o trencada: línia formada per dos o més segments rectilinis de diverses direccions.
Mixta: línia que neix de la combinació de les anteriors.
En el dibuix lliure, la força expressiva de la línia és tan forta que permet plasmar els conceptes abstractes d’una idea. Podem aconseguir–mitjançant variacions visibles de la velocitat, el gruix i la manera en què el mitjà o el suport respon– significats i respostes a sensacions i tarannàs diferents; això és el que anomenem modulació de la línia. Amb tot, aquestes qualitats expressives són inadequades en el dibuix tècnic de projectes, que exigeix, sobretot, una exactitud quantificable i línies de gruixàries precises.
Henry MATISSE, 1942
Pablo PICASSO. «Jove amb rínxols», 1955. 
Amb un traç ferm i decidit i una bona capacitat d’observació n’hi ha prou per captar qualsevol imatge amb sensibilitat i expressivitat.
La línia sorgeix en el moment en què el punt perd la seva passivitat i es desplaça en alguna direcció. Quan es fotografien les avingudes per les quals transiten vehicles, els llums del davant i els del darrere dibuixen línies que marquen la seva trajectòria.
L'EXPRESSIVITAT DE LA LÍNIA
Segons la trajectòria que segueix el punt que configura una línia, podem distingir diversos tipus de línies, ja siguin rectes, corbes, ondulades, etc.
Cadascuna d’elles té possibilitats expressives diferents, com també les seves combinacions, algunes de les quals et mostrem a continuació:
1.HORITZONTALS: Estabilitat. Repòs.
2.VERTICALS: Equilibri. Elevació.
3.CONCURRENTS: Direcció. Dinamisme.
4.INCLINADES: Inestabilitat. Confusió.
5.ONDULADES: Moviment. Vibració.
6.AMB GIR CONTINU: Profunditat. Sensibilitat.





divendres, 21 de setembre del 2012

1. EL SIGNE I EL PUNT


El primer contacte entre el llapis, el retolador o el pinzell i una superfície produeix, en termes perceptius, un signe, que constitueix la més simple unitat visual en l’espai.
En el llenguatge visual el signe és un «punt», una «línia», un «traç» del llapis sobre el paper, del pinzell sobre la taula o la tela, de la gúbia sobre un material dur, etc. En definitiva, l’empremta feta per representar o expressar alguna cosa.
L’empremta de la pinzellada i la incisió de la gúbia sobre el linòleum determinen signes de diferent naturalesa.

Vassili KANDINSKI. «Motiu 17», 1926.
L’artista fou un gran estudiós del punt i la línia i de les seves múltiples possibilitats gràfiques i expressives. Va plasmar els seus coneixements en el llibre Punt i línia sobre el pla (1926).

2. EL PUNT COM A CENTRE D’ATENCIÓ VISUAL
El punt és l’element base de la comunicació i, per tant, el més elemental dels signes gràfics. La imatge d’un punt gràfic no es correspon amb la del punt geomètric, que, com a ens abstracte, està mancat de dimensions i, en conseqüència, de forma. El punt visual o gràfic és el signe més petit i, com a tal signe, emergeix del fons, s’imposa a la percepció i té un significat.
La forma i les dimensions d’un punt visual varien depenent d’alguns factors: l’instrument que el produeix (llapis, bolígraf, retolador, pinzell, punxó, etc.), el suport sobre el qual actua l’instrument (paper, cartró, tela, fang, fusta, etc.) o la pressió de la mà que l’imprimeix.
El punt ideal que tots tenim al cap quan evoquem la idea és un cercle petitíssim, idealment perfecte, però si examinem amb una lupa una sèrie de punts, cadascun d’ells té una forma que el diferencia dels altres, cosa que implica significats perceptius diferents.



Situacions del punt en l’espai.
1.Un punt centrat en el pla atrau l’atenció de l’espectador i transmet una sensació d’equilibri i ordre.
2.Si el punt el situem en un cantó es genera una sensació de moviment en diagonal. Si, a més, se situa en la part superior genera estabilitat.
3.Quan el punt se situa centrat en vertical però desplaçat en l’horitzontal transmet sensació de moviment i velocitat.
4.Un punt situat en la base del pla suggereix repòs, encara que no estigui centrat en l’horitzontal.
2.1. Ombreig per mitjà del punt
Mitjançant l’ús de punts, podem definir el contorn dels objectes, com també el seu volum. Aquest darrer cas s’aconsegueix gràcies a la seva acumulació o dispersió: la concentració de punts forma àrees de color fosc o d’ombres, mentre que els punts dispersos produeixen zones clares o il·luminades. A més, la mida dels punts ens permet suggerir la sensació de profunditat, atès que els punts més grans sembla que estiguin més a prop els uns dels altres que els més petits.
2.2. Acolorir amb punts
La realització de composicions mitjançant punts de colors és una tècnica anomenada puntillisme. La proximitat o superposició de punts de diferents colors es pot fer servir per obtenir tons nous o bé per matisar els colors.






dimecres, 12 de setembre del 2012

3. LLENGUATGES AUDIOVISUALS


El llenguatge visual del cinema, la televisió, l’animació i la comunicació multimèdia es basa en la successió d’imatges i el fet d’acoblar-les amb la paraula i el so. En aquests mitjans de comunicació, les capacitats informatives, persuasives i narratives vistes anteriorment es multipliquen, cosa que fa possible arribar a més persones i amb un impacte molt més gran. Això és el que explica que hagin pogut assolir un desenvolupament tan espectacular, fins al punt que avui dia és un element insubstituïble de les nostres vides.
En la televisió es combinen espais d’entreteniment amb altres de dedicats a la informació o a la divulgació.
El llenguatge de la televisió
L’avantatge de la televisió enfront d’altres mitjans audiovisuals és la seva capacitat de transmetre informacions amb gran rapidesa, fins i tot en directe.
La televisió transmet diversos tipus de programes, dirigits:
– a la informació (telenotícies, especials i avanços informatius);
– a la divulgació (documentals, debats);
– a la diversió (cinema, espectacles, concursos);
– a la publicitat.
La imatge cinematogràfica i els dibuixos animats
El llenguatge cinematogràfic empra els mateixos elements que el llenguatge televisiu (seqüències d’imatges i paraules), gairebé sempre sobre una base musical. L’impacte visual és molt més gran per la dimensió de la pantalla, el so estereofònic i la penombra que regna a la sala.
Tot i que podem trobar pel·lícules documentals, la funció bàsica del cinema és la narració. Les pel·lícules es divideixen narrativament en seqüències que tenen durades diferents. Cada seqüència conté la narració completa d’una acció.
El llenguatge de l’animació –portat a terme des del començament del segle XX en milers de pel·lícules, especialment dedicades a un públic infantil– és un llenguatge que es fonamenta en el dibuix i el color i en el qual s’expliquen les històries més sensacionals.

La imatge en la comunicació multimèdia
La comunicació multimèdia engloba diversos mitjans de comunicació desenvolupats extraordinàriament en els darrers anys, com els CD i DVD interactius, les presentacions digitals i la xarxa Internet.
La gran virtut d’aquests mitjans és la possibilitat d’oferir a l’espectador imatges, textos, sons o pel·lícules, molts dels quals es poden baixar al nostre ordinador personal. A més, permeten que l’usuari es converteixi en creador, mitjançant la utilització de programes de presentació digital, creació de pàgines web, disseny d’imatges animades, etc.
Sens dubte, el futur encara ens reserva molts avenços en aquests mitjans audiovisuals que contribuiran a augmentar la nostra comunicació visual amb l’entorn i amb la resta de persones.










2. USOS DE LA IMATGE


Què és el que passa quan contemplem una obra escultòrica, un quadre o bé una fotografia artística? Veiem una imatge que ens pot resultar agradable, més o menys estètica, que fins i tot ens pot inspirar sentiments diversos, segons la fantasia i l’estat anímic en què ens trobem: és una obra de lliure interpretació. Per contra, si ens aturem a observar un cartell que anuncia un esdeveniment, veiem un senyal viari o contemplem la coberta d’un llibre, rebrem una informació concreta sense que hi hagi la possibilitat que sigui mal interpretada.
                 

                                               
                                           
En el primer cas, la informació de la imatge té valor propi com a obra d’art; en el segon, només té el valor de la informació que el dissenyador gràfic hagi transmès: a quin acte convoca el cartell, un senyal de stop a 150 metres o la representació que caracteritzi el contingut del llibre.
Aquesta necessitat que la informació transmesa arribi amb el missatge exacte no és producte d’un moment d’inspiració, com en l’obra d’art, sinó conseqüència d’una anàlisi rigorosa.
Per tant, el llenguatge visual troba aplicacions no tan sols en l’obra artística, sinó també en:
la informació: senyalitzacions, reportatges fotogràfics i representacions descriptives.
la persuasió: cartells, tanques i anuncis publicitaris i manifestos (sempre amb la seva funció exhortativa).
la narració: historietes, còmics, il·lustracions de llibres, cinema i televisió.
Vassili KANDINSKI. «Composició IV», 1911.
És una obra mestra o simples gargots? En contemplar el quadre, la interpretació subjectiva de l’espectador és fonamental: la imatge pot tenir molts significats.
La informació visual
L’ús de la imatge com a mitjà d’informació es produeix de manera contínua al nostre voltant. Són una mostra d’això els senyals de circulació, les icones que hi ha als carrers i edificis que ens faciliten la localització de determinats serveis (sortides, lavabos, sales d’espera, telèfons) o que ens indiquen els comportaments que hem de seguir (no fumar, romandre en silenci), etc.

                               
                                  
L’ús informatiu també es pot trobar en els reportatges fotogràfics, mapes i plànols, gràfics estadístics, llibres il·lustrats, revistes de tota mena...
                                
                                            
La persuasió visual
Aquest tipus de missatge visual el fa servir, sobretot, la publicitat, que pot aparèixer a diaris i revistes, a tanques publicitàries, a la televisió, a Internet, etc. A través d’aquests canals, la publicitat influeix sobre la nostra forma de viure, els nostres hàbits, actituds i maneres de parlar. La publicitat es pot expressar mitjançant l’impacte visual, les imatges entranyables, amb la qual cosa despertarà la nostra consciència o el nostre sentit crític, o bé, mitjançant l’humor.
                         
A vegades, els «ens públics» o les associacions promouen campanyes de conscienciació emprant el mateix llenguatge visual que la publicitat comercial.
               
La narració visual
Una successió d’imatges es pot emprar amb finalitats narratives, és a dir, amb la intenció de transmetre al receptor una determinada història. Les imatges poden estar en moviment (tal com passa en el cinema o la televisió) o bé poden ser estàtiques (com s’esdevé en el cas dels còmics, historietes i tires còmiques, o en les il·lustracions de llibres de literatura).
L’impacte visual del còmic ha fet que aquest mitjà narratiu sigui un dels preferits del jovent, per la seva capacitat per contar històries plenes de fantasia.